El sentit del terme "solidaritat" per Cèsar Pagès
En haver-se concedit la distinció de
fill predilecte de Tarragona a en Josep Maria Salvadó
és la ciutat en sí mateixa qui s'honora, car és en el
reconeixement de les figures que s'hi destaquen -i en els
valors que aquestes representen- que els col·lectius humans es
dignifiquen. I en el cas d'en Josep Maria, el valor a destacar
és, sens dubte, la solidaritat. Una solidaritat entesa des
d'una perspectiva humana i senzilla, del carrer, sense
heroïcitats ni rebombori, d'anar per casa si voleu, però
eficaç, contínua i sobretot coherent. En Josep Maria tenia
dues feines. Una, com a psicòleg, que el permetia viure, i una
altra, com a persona, que el feia sentir-se viu: pensar en els
altres. Així, la seva gran il·lusió hagués estat fer de la
seva vocació la seva dedicació total. Però no li va ser
possible, tot i que mai hi va renunciar. Tanmateix, d'aquesta
manera ens ha mostrat com cadascú de nosaltres, des de la
nostra posició, podem esdevenir realment solidaris. Perquè la
solidaritat -tal i com ell l'entenia- és feta de petites obres
que, una darrera l'altra, comencen per canviar-nos a nosaltres
mateixos, per seguir després canviant el nostre entorn.
Fer un esbós en quatre línies del que ha estat tota una vida
de dedicació als altres és difícil, i fins i tot arriscat.
Però cal intentar-ho, no ja per exalçar-lo (això resultaria
fora de lloc), ans per testimoniar -en el més estricte sentit
pedagògic- allò que a tots i cadascú de nosaltres ens és
possible portar a terme per a fer aquest món un xic menys
injust. Així, i seguint un cert ordre geogràfic i/o
cronològic, en el capítol de col·laboracions desinteressades
del seu currículum hi apareixerien les següents entitats:
l'Associació de Veïns de l'Avinguda Reina Maria Cristina (en
va organitzar les festes del barri durant 11 anys), la
Parròquia de Sant Francesc, la Colla Sardanista Joventut
Tarragonina (en fou tresorer a part de dansaire), l'Associació
de Psicòlegs de Tarragona (de la qual en va ser cofundador),
el ball parlat "Dames i Vells" (en fou cofundador, a més
d'actor i coautor d'un llibre que aviat veurà la llum), el
Col·lectiu de Teatre Necessari "Trono Villegas" (també en fou
cofundador, a més a més de productor i actor), Càritas
Interparroquial de Tarragona (en va ser tresorer i monitor),
la Cohort Romana de la Reial i Venerable Congregació de la
Sang (en fou el responsable "Capità Manaies" durant 16 anys i
l'autor del llibre "Els Armats de Tarragona"), el Col·lectiu
"Tarragona Solidària" (en fou corresponsable), el Col·lectiu
"Música per la Pau" (cofundador), l'Associació per a la
Cooperació "Tabana" (també cofundador, i actualment amb més de
160 socis), la Coordinadora d'ONG per al Desenvolupament, la
Pau i els Drets Humans de Tarragona (en fou un dels gestors),
el Consell Municipal de Cooperació i Solidaritat Internacional
de Tarragona (en fou uns dels promotors), el Cottolengo del
Padre Alegre de Barcelona (n'era voluntari quan tenia
vacances), Setem Catalunya, la Federació Catalana de
Voluntariat Social (en fou responsable interí a Tarragona),
Ajuda en Acció, Amnistia Internacional (com a membre de la
xarxa d'Accions Urgents d'AI va "demanar explicacions" a més
d'un dictador), l'ONGD "Casa Alianza" d'Hondures, la
Cooperativa indígena mexicana "Unión de la Selva", i les
Associacions "Tesis" i "Sí a la vida" de Nicaragua. I no puc
deixar de demanar disculpes per aquelles entitats que de ben
segur oblido -sense cap mala intenció- o que simplement
desconec per l'absoluta discreció que sempre va acompanyar les
seves accions.
A part d'això, caldria enumerar moltes altres activitats, com la defensa dels drets de diferents col·lectius, les col·laboracions periòdiques al rotatiu "Nou Diari" i a la pàgina de solidaritat del diari "El Punt" de Tarragona, l'acollida de tres famílies de refugiats bosnians (alguna de les quals s'ha integrat totalment a la ciutat), les estades a diversos països del Sud com Hondures, Mèxic, Brasil, Ghana i Croàcia, així com nombrosos viatges a Nicaragua per a supervisar els diversos projectes d'acollida de nens "huelepegas" del carrer, els quals es continuen finançant gràcies a "Tabana". En aquest sentit, és significatiu el fet que el vespre abans de morir en presentà públicament a Tarragona el llibre "Los Huelepegas. Vivir en el callejón de la muerte" de l'Associació "Tesis", sobre la realitat d'aquest col·lectiu marginat de Managua.
Però tampoc s'ha d'oblidar l'important tasca de sensibilització que ha realitzat a través d'innumerables xerrades, conferències, taules rodones, cursos i exposicions en escoles i associacions sobre temes d'educació sexual, drets humans, cooperació per al desenvolupament, comerç just i solidaritat internacional. A tall d'exemple, darrerament ens parlava de la possibilitat d'acollir estudiants guineo-equatorians a casa seva, a través del projecte "Acoge" de l'Associació d'Estudiants i Joves de Guinea Equatorial, ja que en assegurar el seu allotjament, la Universitat Rovira i Virgili, dins el programa "URV Solidària", els becava per tal de cursar estudis a Tarragona.
Dels premis i reconeixements que ha rebut -que en són uns quants- no en parlaré per fidelitat a la seva forma de ser. Igualment, de les incomprensions i desil·lusions que ha patit tan sols diré que han estat nombroses en proporció directa a la dimensió de la seva qualitat humana. Però per tenir un retrat mínimament complet d'en Josep Maria, a tota aquesta amplitud d'acció cal sumar una profunditat de reflexió no menys imponent, amarada tothora d'una atenta escolta de l'interlocutor que tenia al davant, d'un profund respecte pel valor de l'amistat, d'una gran estimació per la seva família, d'una recerca tan infatigable com sincera de Déu i d'una interpel·lació constant pel sentit del sofriment humà i de la mort.
I ja per acabar, voldria explicar que, a través d'una carta escrita dos mesos i mig abans de la seva mort (degut a la seva malaltia cardíaca, n'era conscient que aquesta li podia arribar en qualsevol moment) en ocasió del darrer viatge a Nicaragua, i adreçada a les persones més properes, en Josep Maria ha cedit la totalitat dels seus bens materials a diferents associacions, ONGD i persones particulars amb la responsabilitat moral de treure'n, amb el seu ús, el màxim profit per als menys afavorits d'aquest món. Per contra, el seu llegat intangible: la seva qualitat humana, el seu esperit solidari, han de romandre com un bé comú, un orgull col·lectiu i al mateix temps una interpel·lació a través de l'exemple, que ens han de fer reflexionar sobre el sentit que hem de voler donar -en paraules seves- a les nostre vides: ESTIMAR.
Cèsar Pagès
Tarragona, juliol de 2000